Sibil·la global i World Music

En els últims anys hem escoltat per primera vegada sibil·les en clau de jazz, metal, new age i fins i tot propostes més experimentals de música concreta. Artistes d’arreu del món han llançat la seva proposta sobretot després que Jordi Savall als anys 90 editàs el seu projecte de la sibil·la (El Cant de la Sibil·la: Mallorca – València (1400-1560), AliaVox, 1999).

Així, la sibil·la de Dead Can Dance és «new age» i la de Jordi Savall és «música antiga» quan en realitat la posada en escena d’uns i d’altres dialoga més amb escenes sacralitzades i responen a un tipus d’aproximació artística de tall més contemporani.Durant les últimes dècades hem vist la sibil·la en desfilades de moda (Cibeles), espectacles de gran format (Dead Can Dance), escenaris internacionals (CUIB als EEUU) i en performances molt sacralitzades (Savall, Carme Jaime, Magraner).

El seu valor, de peça única, l’ha dotat d’un gran nombre de significacions en àmbits culturals distints al seu. La identitat i el misticisme han estat les pautes que ens expliquen de forma natural les sibil·les fora de la nit de Nadal. Els músics l’han volgut interpretar i recrear com una obra referencial que inspira degut a les connotacions antigues i ancestrals que porta implícites el personatge.

Dins aquests nous contextos l’objecte sonor, la sibil·la, s’allunya del refernt tradicional per donar lloc a un producte de nova creació. En l’àmbit artístic les propostes són molt diverses i sovint responen des dels llenguatges de la modernitat i l’experimentació.

La proliferació de noves propostes entorn de la sibil·la ha estat paral·lel al fet promocional del cant en un nombre d’escenaris versemblants: fires de turisme (Saragossa, Fitur 2011), museus/festes del patrimoni Immaterial (Madrid, Reina Sofia 2012), exercicis experimentals (Ferments, 2015, Mystirio Sybila, 2016) i performada per músics de metal (Helevorn, 2016).

Aquest fet ha permès que persones al·lienes a la tradició del cant i al seu lloc d’origen n’hagin pogut fer un ús lúdic, promocional o creatiu.

Tot plegat ens situa en un nou panorama internacional de classificacions que implica donar la benvinguda a nous elements que intervenen en la vivència de la sibil·la. Aquests nous elemements estan relacionats amb els escenaris i les audiències interessades amb allò que vén la sibil·la.

I ens preguntarem, què vén la sibil·la més enllà de les fronteres de Mallorca? Doncs, genera unes espectatives d’acord amb grups de persones que se senten atretes per l’exotisme del cant, sovint vinculat amb una imaginada tradició orientalo-mozàrab.

Aquestes propostes capgiren la càrrega identitària de la sibil·la com a pràctica cultural exclusiva d’un únic territori, Mallorca, per fer del cant un ítem global de la World Music. Així la sibil·la, juntament amb els ragas de sitar, els cants berebers o el fado, passa a formar part del mostrari de les músiques pintoresques del món.

En aquesta línia de coses el fenomen de les versions proporciona experiències estètiques de la sibil·la arreu convertint-la en un subproducte que es pot consumir a qualsevol indret del que Marshall McLuhan anomenà «aldea global» (MacLuhan, 1989).

Des de l’any 2010 la sibil·la forma part de la Llista de Béns representatius de Patrimoni Immaterial de la UNESCO. Això ha provocat un gran nombre de situacions alienants que parteixen del Cant com element d’inspiració.

Legitimada per la prestigiosa marca UNESCO (i la tendència a la moda de decretar les manifestacions de la cultura tradicional bé d’interés cultural) la sibil·la s’ha vist sumida en un escenari mòbil de magnitud transnacional en canvis d’ús i significats constants.

Patrimonialitzar un objecte físic respon a criteris objectius de datació, conservació i medició avaluables empíricament. En canvi, patrimonialitzar una expressió oral de llarga tradició significa haver d’instrumentalitzar-la per redefinir-la en un nou concepte que sovint pot caure en un abús de folklorisme o en el desig de cercar noves fórmules de representació estandarditzades. És en aquesta premissa on es fa més evident la controvèrsia a l’hora de triar una imatge de consens del que es vol catalogar.

Daniel Rico ja alertava de les implicacions d’un tractament patrimonial immaterial de la sibil·la. “El mot patrimoni”, diu Rico, “adquireix un significat específic que situa els béns així referits en un nou marc moral, polític i cultural que ens obliga a tractar-los d’una forma especial…” (Rico, 2015: 17).

Així doncs, a l’hora de fer visible la mostra es prioritzen unes qualitats o unes altres en funció de l’ús que se’n vol donar. Així les variants melòdiques, els emplaçaments històrics, la qualitat dels objectes mobles (com l’espasa, la trona, el vestit), el nivell vocal o la projecció mediàtica de qui la canta són criteris que es combinen de forma arbitrària per mostrar una tradició que es veu forçada a expressar prioritats d’ús en funció de les espectatives de qui l’escolta i des d’on l’escolta.

Fer visible la Sibil·la des d’escenaris globals -la UNESCO actua de tribuna planetària- s’ha de veure com un exemple de glocalitat o glocalització. És a dir, de com una expressió local participa d’un fenomen global donant lloc a productes de nova creació.

Ara bé, visibilitat implica reconeixement però també porta implícit un procés de descontextualització, cert control sobre la peça i la discriminació dels models de representació. Aquests aspectes poden arribar a influir notablement al desenvolupament formal i conceptual de l’activitat. Tant pel fet que el comportament dels propis actors es vegi condicionat per aquesta nova consciència de ser vists, com pel fet que l’activitat rep més públic i de procedència més diversa.

Així doncs, tant els elements formals com l’auto-concepte de l’activitat pels mateixos membres que l’han vist i viscut  sempre igual es veuen sotmesos a canvis substancials. És la conseqüència de fer visible una tradició local en un aparador global (Vicens, 2012: 88-99).

Tot plegat fa de la sibil·la un element que articula cultura arreu, s’adequa a diversos sectors de consum gràcies a les capacitats d’adaptació del producte possibilitant que cada sector sel faci seu a partir del propi sistema de valors.

[Vegeu l’article complet a http://francescvicens.com/wp-content/uploads/2015/11/Cultura-de-proximitat.pdf]