Beatles made in Mallorca. La recepció insular de la música beat
Ref.: CANYELLES, Tomeu i VICENS, Francesc (2013): Beatles made in Mallorca. La recepció insular de la música beat, Palma: Lleonard Muntaner.
De la INTRODUCCIÓ:
Dia 22 de març de l’any 1963 es va publicar Please, Please Me (EMI), el primer àlbum dels Beatles; poques setmanes després, el 4 de maig, aconseguien el primer número 1 amb el single «From me to you». Punt d’inici, doncs, per a un dels fenòmens culturals més importants del segle XX: la beatlemania. Aquest cinquantenari arriba en un moment de veritable interès per la música dels anys seixanta feta a Mallorca. Des que el Consell va organitzar el festival Mallorca Yeyé, les activitats encaminades a recuperar el món musical d’aleshores han estat moltes i variades: exposicions, programes de ràdio, homenatges, concerts i publicacions.
Igualment, cal esmentar publicacions i treballs de diversa consideració que han vist la llum els darrers mesos. Per una banda, Paradise of Love (2012), de Tomeu Matamalas, obra de caire autobiogràfic centrada en l’àrea de Manacor; per l’altra, Paradise of Love o l’illa imaginada (2012), de Francesc Vicens, i la tesi doctoral Nous estils musicals i canvis socials a Mallorca: 1960-1975 (2013), de Tomeu Canyelles, marquen un plantejament acadèmic que aporta una visió panoràmica del fet musical al conjunt de l’illa.
L’estudi de la recepció dels Beatles a Mallorca és motivat per la quantitat d’aportacions i observacions valuoses de músics i testimonis directes de l’època recollides tant a Paradise of Love o l’illa imaginada com a Nous estils musicals i canvis socials a Mallorca: 1960-1975. Per això, reprenem la tasca per centrar-nos exclusivamente en l’impacte que tengué el quartet anglès en la nostra música: repassant el catàleg de conjunts mallorquins que havien enregistrat o interpretat cançons dels Beatles, trobam un bon nombre de formacions ben populars, com Grupo 15, Los Javaloyas, Los 5 del Este o Los Beta Quartet, i d’altres menys reivindicades, com és el cas de Los Doger’s, Los Telstar’s o Four Winds and Dito, totes plenament actives durant la segona meitat dels anys seixanta.
Però tanmateix, la incidència dels de Liverpool anava molt més enllà d’aquesta llista d’evidències. Al llarg de les nombroses entrevistes realitzades per ambdues obres, per tal d’entendre l’impacte de la música moderna als anys seixanta, es portà a col·lació un fet molt notable: a totes les converses hi havien aparegut els Beatles per iniciativa dels informants. Des del fenomen de les versions i la importància del conjunt en relació amb qüestions musicals, socials i identitàries fins a la influència positiva de periodistes com Miguel Soler (Radio Mallorca, Última Hora) o Miquel Vives (Radio Popular, Baleares), que varen tenir un paper molt rellevant en la difusió dels Beatles a la Mallorca dels anys seixanta.
Beatles made in Mallorca és un títol que manllevam, en part, de l’estudi de Javier de Castro i Javier Tarazona (Los Beatles made in Spain), amb el qual pretenem analitzar la recepció de la música dels Beatles a la Mallorca dels anys seixanta i avaluar-ne l’impacte cultural, cinc dècades després. Dins d’aquell context, cal recordar que les Balears, i especialment Mallorca, mitjançant la indústria turística, jugà un paper molt rellevant en el procés d’obertura social i cultural del país. Malgrat que aquest procés de canvi es donàs a nivell epidèrmic, Mallorca fou la insígnia propagandística de l’Espanya de Franco perquè era l’indret escollit per mostrar la cara més amable i cosmopolita del país. Aquest fet, que ja tractarem més endavant, possibilità l’obertura a les modes europees i l’intercanvi social/cultural amb la població estrangera que visitava l’illa de manera massiva.
Dins el context de la Mallorca turística dels seixanta, la música hi va tenir un paper molt actiu. Per una banda, va materialitzar els desitjos de centenars de joves que veien en el conjunt musical el paradigma de la nova identitat juvenil i pròpia i, per l’altra, va esdevenir una atractiva oportunitat laboral propiciada per les activitats d’oci nocturn que s’oferien des de la majoria d’establiments.
Tot això, dins l’ampli marc de gèneres i estils, donà lloc a una indústria de l’espectacle de factura illenca i va possibilitar la proliferació de conjunts a imatge i semblança dels Beatles. L’assimilació i l’aprofitament del seu repertori, la creació d’un catàleg notable amb versions traduïdes o la incorporació d’una gramàtica pròpia d’ús quotidià —amb paraules com bítel o melenudo— són els indicis més visibles que ens permeten observar com la major part del sector juvenil de la població mallorquina va desenvolupar un fort sentit de pertinença a tot allò referent als Beatles.
La recepció dels Beatles a Mallorca no es limità a acollir un producte cultural d’impacte globalitzador, tal com va passar arreu del món occidental, sinó que donà lloc a un producte inusual, de creació pròpia, que tengué la màxima expressió en la música i els conjunts de versions. Avui en dia la paraula glocalització ens serveix per posar nom a aquest procés d’assimilació i mimesi creativa.
La proliferació d’exemples musicals illencs vinculats directament amb el món beatle és un bon exemple de com la cultura global es manifestà en un determinat indret —Mallorca— per donar lloc a un producte cultural únic i de creativitat originat en un referent extern. Només el cas de Los Mustang va superar en fama i importància la recepció dels Beatles dins el conjunt de l’Estat espanyol. La banda barcelonesa, gràcies al suport de la companyia La Voz de su Amo/EMI, es va consolidar com una de les agrupacions de referència de la cultura beat espanyola. Llevat de Los Mustang, que és l’exemple més rellevant de mimetisme cultural en relació amb una banda beat de fora, la majoria de conjunts mallorquins (i estatals) de caire modern sempre varen incorporar els temes dels Beatles dins el repertori dels concerts.
Partint de la base que la majoria de conjunts basaven el plantejament creatiu en el fenomen de les versions, la recurrència sistemàtica als temes dels Beatles no era més que un bon símptoma de l’èxit del qual gaudia la banda. Les expressions d’aquesta assimilació cultural no només es varen manifestar en conceptes musicals i exemples sonors, sinó que també donaren lloc a una estètica de modernitat juvenil. La iconografia de portada i la posada en escena dels conjunts musicals es mostrava al món plena de localitzacions pintoresques conegudes per tothom. La imatge encotillada, sovint d’aire folklòric, donà pas a una altra de més lúdica i desenfadada que prenia com a punt de referència objectes i indrets pensat, per al lleure. Així, tenim imatges que ja pertanyen a l’imaginari col·lectiu de la generació dels anys seixanta on apareixen Los Dodger’s sobre un velomar, Grupo 15 navegant amb un llaüt amb actitud relaxada, Los 5 del Este saltant per la platja de Cala Millor o Los Javaloyas a la terrassa de la piscina de l’Hotel de Mar.
Dels nombrosos exemples que ens mostren l’assimilació de l’estètica beat a la Mallorca dels seixanta, la decoració de la sala Sgt. Peppers, per la singularitat i el concepte pop art que tenia, destacà per sobre dels altres. El local, ubicat a la plaça de la Mediterrània de Palma, ben aviat es convertí en una de les sales amb més projecció internacional de l’illa. El seu parangó amb el món Beatles no només venia per haver pres el nom del disc més conceptual i revolucionari de l’època —Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band—, sinó perquè era un espai que reproduïa una nova versió de l’estètica colorista, florejada i psicodèlica de l’àlbum. Des de la circumferència que es veia a l’entrada del local amb la imatge icònica del sergeant fins a la decoració mural i la il·luminació de l’interior. El nom de la sala es va fer mundialment famós per haver acollit, l’estiu de l’any 1968, l’única actuació de The Jimi Hendrix Experience a l’Estat espanyol. Un altre punt que ens permet comprendre l’impacte dels Beatles a la Mallorca dels anys seixanta és el del llenguatge col·loquial. La paraula bítel com a adjectiu despectiu la feia servir tothom en molts àmbits de la vida quotidiana; aleshores portar els cabells arran d’orella anava més enllà del que la societat podia tolerar. Per aquest motiu, algunes padrines de músics que vivien a les zones rurals reprenien els néts amb l’expressió «pareixes un bítel!». Algunes dones d’aquestes no havien sortit mai de Mallorca, portaven rebosillo (peça del vestit tradicional de pagesa) i no estaven pendents dels esdeveniments culturals i polítics del seu entorn més immediat. No obstant això, sabien qui eren els Beatles i es feien càrrec del que representaven per a les noves generacions de joves.
La vinculació entre els Beatles i Mallorca, tanmateix, donà lloc a algunes històries que varen tenir l’illa com a escenari principal. Les més sonades de totes foren les visites del matrimoni format per John Lennon i Yoko Ono al principi dels setanta. La notícia, com tot allò que afectava la vida pública o privada dels quatre de Liverpool, va fer la volta al món en poques hores. I és que tot allò relacionat amb els Beatles era projectat per la premsa i no pel fet que fossin afers que ajudassin a comprendre’n la música, sinó perquè va ser el conjunt més mediàtic
del món. Tot allò que els envoltava era considerat fenomen de succés i no musical. A les pàgines de la premsa mallorquina es varen poder seguir tots els esdeveniments que després han passat a la història dels Beatles: des de les condecoracions de l’Imperi Britànic fins a les extravagàncies de Lennon. Els episodis no es limitaren a seguir les trifulgues dels Lennon a Mallorca, sinó que varen tenir continuïtat amb els cursos de meditació transcendental que el Maharishi va impartir a l’Hotel Castell de Mar de Cales de Mallorca o amb l’actuació a la sala Haima del primer conjunt de Ringo Starr, Rory Storm & The Hurricanes.
Dins d’aquest context hauríem de destacar l’important paper de la premsa escrita a l’hora de reflectir la recepció local dels Beatles: dins les pàgines d’Última Hora, Baleares o Cort s’encetaren nombrosos debats —dels més transcendents als més nimis— provocats per un xoc clar de dimensions culturals i generacionals. Les principals polèmiques les localitzam entre 1963 i 1965, quan la tendència general de la premsa era transmetre una imatge sarcàstica, mordaç i pejorativa dels Beatles i dels seus seguidors. No obstant això, coincidint amb l’arribada del sisè disc d’estudi, Rubber Soul, a les botigues illenques, es recondueix l’opinió general dels periodistes cap a posicions més tolerants i favorables.
