Música i identitats juvenils

“Paradise of Love”: Los Millonarios (Belter, 1965)

Durant la dècada dels seixanta, mentre el món exigia una transformació social a gran escala, Mallorca vivia sota l’hegemonia de Franco a l’ombra d’un paradís imaginat. Era el reducte escollit pel Règim per mostrar al món la cara més amable d’un país en recessió econòmica, feixista i conservador. Dins aquest context la música popular irrompí a l’Estat espanyol esdevenint un producte cultural que envaí bona part dels espais d’oci juvenil.

L’impacte cultural que produí aquesta música dins la societat fou gràcies a l’impuls dels mitjans de comunicació. La ràdio, el cinema i la televisió s’havien convertit en les principals plataformes de difusió dels nous referents culturals procedents, sobretot, d’Anglaterra i EUA. En el mateix temps la industrialització cultural donava pas a l’americanització de la cultura europea generant grans beneficis econòmics.

A Mallorca el fet turístic propicià una notable acceleració del procés d’assimilació cultural. L’arribada massiva de turistes i la presència d’una comunitat estrangera estable predisposà l’illa a assumir els cànons estètics de les modes més cosmopolites que s’establiren amb més immediatesa que a la resta de l’Estat. Mentrestant, la part de la societat abocada al sector serveis s’enriquia progressivament. I el ciutadà mitjà disposava d’una capacitat adquisitiva que el permetia gaudir de l’oci i les vacances pagades durant el temps lliure.

La creixença del sector turístic anà paral·lela a la creació d’establiments de vacacions, d’infraestructures d’oci i sales de festes. Aquests espais, d’una banda, cobrien una demanda clarament turística i, per l’altra, una demanda de consum local. El substrat resultant de la influència turística i la fascinació pels models anglosaxons desencadenà la creació d’un mercat de consum juvenil liderat per la indústria cultural.

En diversos àmbits acadèmics, aquest fenomen encunyada pels estudis culturals és conegut amb el nom de british invasion. Aquest terme es refereix al procés global d’assimilació que la música popular britànica desenvolupà durant els anys seixanta arreu del món occidental. Aquest procés accelerà la liberalització dels costums propiciant una previsible confrontació entre joves i adults. La consciència juvenil es decantà pel consum dels objectes culturals d’aquesta tendència a mesura que es desmarcava dels valors tradicionals, mostrant interès per delimitar una nova identitat, tot evidenciant l’existència de mons separats.

Mentrestant, la societat espanyola es mantenia estàtica i atemporal, aferrada als dictàmens franquistes, els adolescents emergien amb nous codis de conducta fent de la música un element de cohesió social, d’identitat generacional. Dins aquest context sorgí una terminologia específica que ens apropa als nivells de significat de la retòrica popular de l’època. Anglicismes com beat, bítel, hit, pick-up, cover o single s’incorporaren a l’ús de l’idioma quotidià, testimoniant la rellevància social de la realitat que s’imposava de fora.

A Mallorca la tensió entre la pressió externa que exercia el turisme i la cultura local donà lloc a un fenomen sociocultural propi. El conjunt musical, de naturalesa híbrida, representava de diverses maneres aquesta idiosincràsia. La mescla de factors interns, de l’Espanya tradicional, rància i conservadora, amb la cultura externa, progressista i moderna, donaren lloc a infinitat de fórmules artístiques. Aquestes van des dels repertoris estàndards de cançons fins a la indumentària dels conjunts passant per les distintes tipologies d’espectacles i concerts fins a arribar a la producció discogràfica.

Per sobre de tot, la creació de conjunts musicals s’ha de valorar com una expressió rellevant d’intencionalitat progressista que ambicionava els ideals juvenils de la modernitat. Fet que contrastà amb la mentalitat de la Mallorca dels anys seixanta, sovint caracteritzada per un provincianisme estàtic.

Partint del pressupòsit que el conjunt musical materialitzà la fusió dels valors de l’època, entenem també que la proliferació de conjunts es formalitzà aprofitant la forta demanda d’oci musical del sector turístic. Conseqüència de la invasió britànica, la majoria dels conjunts tocaven a imatge i semblança dels seus ídols anglosaxons, paradigma dels quals eren els Beatles. Convertint-se molts d’ells en imitadors de gran qualitat i acomodant-se, així, a la tendència generalitzada del nou gènere musical global: els conjunts de versions.

Els conjunts de versions mallorquins, seguint la tendència internacional imperant, basaren el seu repertori en un concepte d’heterogeneïtat musical. Els anomenats conjunts assumiren l’estètica dels nous models juvenils anglòfons sense renunciar als repertoris cançonístics, molt coneguts, que des dels anys cinquanta aclaparaven la majoria de les audiències. Així, la recepció de la música popular britànica es donà en un moment en què la tradició musical imperant era la cançó flamenca i el bolero sud-americà.

Això propicià que la tendència de conjunts musicals es mantingués entre l’herència de les tradicions locals i les noves corrents internacionals. El resultat de la conjunció de músiques de distinta procedència donà lloc a un producte musical ben definit, tancat i estàndard. Aquest producte, que a partir d’ara, anomenarem repertori internacional, no era més que una llista de cançons que interpretaven la majoria de conjunts i que responia a la multiplicitat de conceptes musicals que satisfeia les expectatives d’un públic molt divers.

Els conjunts interpretaven ritmes de moda com el twist, el rock & roll, el surf, el madison o la yenka. La diversitat de gèneres i estils interpretats per un mateix conjunt el convertien automàticament en un catalitzador d’identitats múltiples. Amb cada cançó el conjunt representava els valors i els estereotips que contenia cada tema de la cançó francesa, italiana, els temes sud-americans, country, del folklore local o les cançons de la copla española.

Tot plegat permetia que el turista i el nadiu gaudissin del mateix repertori en un espai de consum cultural consensuat. Els conjunts, mitjançant les cançons, possibilitaven un vincle emocional entre l’individu i els membres del conjunt per ser portadors d’una experiència musical amb la qual tots ells s’identificaven.

El consumidor d’aquest repertori era capaç de ballar els darrers ritmes del moment i alhora sentir-se atret per l’exotisme de l’estètica flamenca mentre s’emocionava amb la versió del darrer èxit del festival de San Remo. Conjunts i seguidors compartien els mateixos referents musicals fet que possibilitava experiències de gaudi global.

Arreu de l’Estat la indústria dels mitjans de comunicació aprofità l’avinentesa per crear el seu propi mercat cultural. Tot i l’abisme generacional, aquest mercat controlat pel món adult s’integrà perfectament al sistema capitalista de la cultura de massa, desvinculada de l’alta cultura convencional, sense causar cap dilema.

La creació de segells discogràfics, publicacions musicals especialitzades, pel·lícules protagonitzades per artistes de fama i l’organització de festivals musicals configuraren un mercat global que es materialitzà en expressions locals. Fou l’inici de la nova classe empresarial de les indústries de producció cultural.

Aquestes expressions locals conviden a ser observades com a exemples de glocalitat. És a dir, processos pels quals un macrofactor s’adapta a un context local per donar lloc a formes imprevisibles de nova creació. En aquest sentit, la cançó promocional fou una d’aquestes formes rellevants. Conseqüència de la política turística estatal, les cançons que explicaven coses de l’illa, contribuïren a la creació d’un imaginari col·lectiu que feia de Mallorca un paradís turístic ideal, una illa imaginada.

Cançons com Paradise of Love, El puente, Me lo dijo Pérez o Vuelo 502 foren exemples rellevants de productes culturals de consum. Aquests títols catalitzaren els valors promocionals de Mallorca, es convertiren en himnes generacionals amb capacitat de generar una resposta emocional intensíssima i una identificació identitària immediata.

Amb aquest llibre volem analitzar els usos i les funcions de la música en la Mallorca dels anys seixanta. La cançó Paradise of Love de Bernat Pomar, membre de Los Millonarios, presentada a la primera edició del Festival Internacional de la Canción de Mallorca, representa el paradigma de la funcionalitat de la música dins el seu context.

La rellevància social de Paradise of Love sintetitza en molts d’aspectes l’esperit de l’època. Amb una lletra idíl·lica i una melodia fàcil, observam com la música no tan sols va codificar trets imaginaris d’una Mallorca inventada. Va aglutinar valors de la identitat juvenil, representà l’impacte turístic, esdevingué un estàndard de les cançons promocionals, exemplificà en diversos casos el fenomen de les versions, i es féu famosa gràcies al funcionament dels sistemes macroeconòmics de les indústries culturals.

Paradise of Love o l’illa imaginada, títol del llibre que manlleva, en part, de la cançó, no tan sols és una mirada a la història de la música popular illenca. No és solament un inventari d’artistes i estils, sinó també de circumstàncies socials, ideologies, esdeveniments històrics i desenvolupaments tecnològics que interactuaren amb la música per donar-hi rellevància. És un estudi de cas de com els objectes de la cultura popular contribuïren a posicionar un grup de joves en el món. Aquests objectes –cançons, pel·lícules, maneres de vestir, de pentinar-se, vinils, locals d’oci, reunions– s’incorporaren a les seves vides per construir una nova manera de ser adolescent.

  • Ref. VICENS, Francesc: Paradise of Love o l’illa imaginada. Música i turisme a la Mallorca dels anys 60, Palma: Documenta Balear. Llibre amb cd
  • La premsa de Mallorca parla de Paradise of Love: Diari de Balears

 

Entrades recents