Els cossiers de Manel

en *

La primera cosa que hauríem de fer abans de formar-nos una opinió sobre el tema dels cossiers al vídeo de Manel és veure’l:

Que aquesta peça hagi de despertar un debat sobre el suposat essencialisme sobre el cossiers (o sobre el tractament que s’ha de fer dels referents de la cultura tradicional) és, des del meu punt de vista, un enfocament equivocat i fora de lloc. Estam davant una producció audiovisual colorista, una obra que traspua vitalitat, bonrollisme i bones intencions. En aquest cas els cossiers són un element cultural descontextualitzat (juntament amb un infant vestit de dimoni i altres elements carnavalescs que elogien la natura entre allò grotesc i allò simbòlic). Aquest debat equivaldria a haver de qüestionar el tractament dels dimonis de la festa antoniana pel fet que Pasqual Comelade posi el dimoni gros d’Artà a una de les terminals de l’aeroport de Palma al seu disc de versions dels Stones (Compassió pel dimoni, 2008).

En qualsevol cas, tant en el cas de Manel com Comelade estam davant exemples de folklorisme estètic que recorren una vegada més a elements de la cultura tradicional per allò de destacar la vessant pintoresca i suposadament genuïna del fenòmen local. Vet aquí com la cultura popular esdevé referent de la indústria cultural d’arreu dels països de parla catalana.

També hem observat que és una constant de l’escena pop illenca dels últims anys però des d’una potent vessant identitària. Però tornant al cas de Manel no podem parlar d’apropiació, fer-ho seria caure en una visió museística de la tradició, fruit d’imaginar la cultura tradicional com quelcom essencialista i immòbil (superem-ho!). Que la productora del vídeoclip sigui mallorquina tampoc hauria de qüestionar el tractament que decideix fer-ne. És més, el seu coneixement i vivència la legitimaria per fer-ne un ús encertat (al vídeo apareixen ex-cossiers).

Tot plegat, ensata un debat que per ventura a hores d’ara ja hauríem de tenir superat. En el món global d’avui Mallorca emergeix com un exponent de tradicions arrelades (Sant Antonis, Sibil·les, Cossiers…) molt visibles gràcies a les xarxes socials i Internet, per això se’n fa un ús múltiple i transversal; però això no vol dir que l’activitat de referència resti en perill o en un escenari suposadament banalitzat. Més aviat és una conseqüència de la importància dels valors locals, de la identitat local, en un món homogeneïtzat, on els nous usos i les noves funcions de la cultura tradicional a nous àmbits ens parlen de la necessitat d’alçar la veu per reivindicar els propis referents (així i tot no crec que el vídeo de Manel vagi per aquí), però val a dir que aquests referents culturals de la Mallorca malmenades del segle XXI gaudeixen d’una salut infal·lible, i que s’en facin nous tractaments n’és un indicador.

 

Entrades recents