Pedra i Oli, el testimoni de les darreres collidores d’oliva

Pedra i Oli (2022) és l’últim documental d’Àlex Dioscórides [Overbooking (2019)]. La cinta es va estrenar el passat 27 de juliol a la sala Augusta de Palma dins el programa de l’Atlàntida Mallorca Film Festival i posteriorment l’hem pogut visionar per IB3Tv cadena que ha actuat de co-productora:

Pedra i oli és un homenatge a la cultura de les oliveres i a totes les persones que s’han cuidat d’elles, dels seus fruits, dels seus cicles i que han contribuït activament a ennoblir una part del bellíssim paisatge de les marjades de la Serra de Tramuntana.

Entretant, la cinta de Dioscórides ens presenta una doble vessant: per una banda, és una reflexió sobre el futur d’aquest paisatge que ha estat forjat durant segles a partir de l’acció de l’home (basat, en part, en un rentable i antic sistema econòmic d’explotació humana assumit per hom i especialment normalitzat a les zones rurals) i que ara està en crisi, les formes de vida moderna generen moltes dificultats i grans despeses als grans propietaris per poder-se cuidar adequadament d’aquest patrimoni natural; i per altra, és un merescut homenatge a les darreres collidores d’oliva de Mallorca.

Tal com posa de manifest el documental, les oliveres centenàries que configuren la fesomia de les muntanyes del Nord de Mallorca estan en procés de desaparició. Únicament els petits propietaris poden perpetuar el conreu de l’olivera i l’elaboració de l’oli de forma artesanal, sóns els últims resquicis d’unes pràctiques obsoletes. Mentre, els pinars, degut a l’abandonament de les terres i al silenci administratiu, van substituïnt els conreus tradicionals de les oliveres per un paisatge salvatge de tipus alpí.

Un altre dels valors d’aquest documental no hi ha dubte que és el testimoni viu que recull Discórides de les collidores d’oliva. Cal destacar especialment la presència de Maria Capó (Sóller, 1934) i de Catalina Llompart (Maria de la Salut, 1932). La primera és l’únic testimoni que l’any 1952, sent una dona jove, va ser enregistrada per l’etnomusicòleg nordamericà Alan Lomax, de qui tenim els seus enregistraments d’aleshores i que podem escoltar a través del web https://archive.culturalequity.org/. Vegeu també el testimoni de Capó a la peça Alan Lomax l’Arquitectura del cant (Ona Edicions, 2021).

Aquest testimoni, a través de Pedra i oli ens acosta a algunes de les tonades pròpies de la feina de les collidores d’olives, com aquesta cançó que recorda que els joves eren els qui arriscaven, enfilant-se als arbres i les dones eren les que les aplegaven de terra:

M’agrada collir oliva

però és un art perillós

atlotets aferrau-vos 

que els doblers no compren vida.

Per altra banda, el testimoni de Catalina Llompart Mestre és una figura clau del documental. Als seus noranta anys na Catalina explica amb una clarividència insòlita en que consistia l’àrdua tasca de les collidores d’oliva: jornades de sol a sol en condicions adverses, lluny de casa, una retribució mínima (en espècies), condicions higièniques i de salubritat pèsimes, etc. -“tothom te sucava…”, recorda.

Catalina Llompart en un fotograma de Pedra i oli

El testimoni de Catalina Llompart és ple d’anècdotes. Una d’elles explica la poca consideració que tenien les dones de fora poble que anaven a collir olives. La gent de Sóller, quan les veia passar les increpava al crit de “gallufes! gallufes!” [el Diccionari Català, Valencià, Balear dona quatre afeccions d’aquest terme:  1. Carxofa de card; 2. Ventositat silenciosa; 3. Dona de poc seny; 4. Collidora d’olives externa, vinguda d’un altre poble (a Sóller)].

Na Catalina també explica com era l’organització i la jerarquia del treball, i com s’organitzaven els àpats. Cada collidora preparava de casa un caixò on hi havia els cereals i les llegums que haurien de consumir durant tota la temporada de la collita. També explica la impossibilitat de combatre el fred o els continus constipat. Conseqüència d’això, val a dir que moltes d’aquestes dones varen contreure malalties cròniques que varen haver de paliar al llarg de tota la seva vida relacionades amb anomalies respiratòries o de tipus reumàtic.

Algunes d’aquestes dones joves, moltes d’elles nines petites, trobaven a faltar la família i entre elles es guarien i es feien costat. Superada aquella època les collidores d’olives solien guardar un record entranyable de les seves companyes.

Na Catalina va anar a una finca petita, Can Carabasseta, al terme de Sóller. Avui en dia, aquesta possessió forma part d’aquests conreus de Tramuntana que encara conserven el paisatge tradicional, manté les marjades i els pinars no l’han envaïda. La finca la trobarem tocant el GR211 al seu pas entre Deià i Sóller en direcció al refugi de Muleta, a uns minuts de la línia del tren. Veure’l passar era un dels pocs entreteniments dels diumenges, també anar a missa o anar a veure els joves del poble.

Amb el seu testimoni, na Catalina Llompart dona veu a tot el col·lectiu de dones, la majoria anònimes, que de ben petites varen haver de deixar casa seva de forma temporal, la majoria procedent dels pobles del Pla de Mallorca, que quedaven llogades durant mesos mentre  durava la recollida de l’oliva.

Amb Pedra i oli Àlex Discórides ens fa reflexionar posant a l’abast la problemàtica de la gestió del paisatge de la Serra de Tramuntana, interpel·lant el paper de les institucions que recordem varen ser les que impulsaren que fós Patrimoni de la Humanitat; i per altra banda, recupera la figura de les dones de poble, moltes d’elles analfabetes, però d’una cultura de l’avior vastíssima que amb elles també es perd.

Fitxa tècnica: Pedra i oli, 2022 / Àlex Discórides / Documental / 1h 27min