El místic desconegut
Joan Mascaró o el místic desconegut.
S’albira l’acabament de l’any i és hora de fer-ne balanç. L’any 2017 començava amb la promesa de saldar un deute amb una de les figures de la cultura catalana més importants del segle XX, Joan Mascaró i Fornés (Santa Margalida, Mallorca, 1897 – Cambridge, Anglaterra, 1987). Malauradament acaba l’any i el professor margalidà continua sent un personatge inquietantment desconegut.
Fill de pagesos analfabets, el cèlebre orientalista ja d’infant mostrà indicis d’una intel·ligència prodigiosa. La facilitat prematura mostrada pels idiomes ben aviat obrí portes en aquell al·lot que, en paraules del propi Joan Mascaró, “volia coses grans i desitjava molt la vida”. El poder misteriós d’uns quants llibres de l’Índia que havia llegit i un viatge a l’extranger per tutoritzar al fill del controvertit magnat Joan March Ordines, de malnom en Verga, donaren a Mascaró l’oportunitat d’especialitzar-se en anglès i en llengües orientals, sànscrit i pali, a la Universitat de Cambridge.
El seu interés per aprofundir amb la cultura del subcontinent asiàtic va fer que l’any 1930 fós anomenat vicepresident d’estudis del Parameshvara College de Ceylan, actual Sri Lanka, just després d’haver exercit de professor de llengües orientals i anglès a Barcelona durant els anys de la República. Aleshores el seu amor per la Bhagavad Gita, possiblement el llibre més important de textos espirituals de la tradició veda, i d’altres obres espirituals com els Upanishads, s’havia transformat en el propòsit vital de fer-ne la traducció a l’anglès.
Així, la tasca de traduir les obres del sànscrit es convertí en el mitjà idoni per retornar al món tot allò que aquells llibres li haurien revel·lat. La identificació amb l’obra i amb el projecte de fer-ne la millor traducció possible el portà a lliurar vint anys de tasca meditada fins al punt d’afirmar “si som quelcom, jo som la Bhagavad Gita” dirà reflexiu al final dels seus dies.
Tot i que les primeres traduccions de Mascaró varen ser del sànscrit al català per la revista La Nostra Terra (Càntic XI de la Bhagavad Gita) no serà fins a partir del 1936, els anys de l’autoexili a Anglaterra, que iniciarà la seva etapa més prolífica de traduccions de llibres sagrats. D’aquesta època, també és la traducció dels Upanishads, obra que el 1938 el consagraria com un dels orientalistes més respectats de la seva època. Aleshores rebé el reconeixement del públic i de la crítica.
Habitualment es recorden els elogis de figures com Rabindranath Tagore o Jorge Guillén a les traduccions de Mascaró pel fet que varen destacar la conjunció de la poesia, l’exaltació de l’esperit, la consciència moral i el sentiment religiós com a principals virtuts. Més recentment Òscar Pujol, autor del Diccionari Sànscrit-Català i membre fundador de la Casa d’Àsia de Barcelona, n’ha fet veure la lluminositat de l’obra en base a una musicalitat poètica que s’explica des de l’amor i l’experiència de vida. Sigui com sigui, és llegint l’obra de Mascaró que sen’s retorna l’home de llum qui va ser, espiritual vida humana cap al trascendent, home pont entre Orient i Occident.
Durant la dècada de 1950 Joan Mascaró es casà amb Kathleen Ellis amb qui tingué dos fills, Martí i Maria Coloma, i publicà dues obres de reafirmació: Poems de John Keats (1954) i Lamps of Fire. From the Scriptures and Wisdom of the World (1958), obra basada en la traducció de passatges de textos sagrats i místics de totes les èpoque i tradicions del món.
Però l’obra que veritablement el consagrà dins el panorama internacional de les disciplines orientals va ser la traducció de la Bhagavad Gita que publicà el grup editorial anglès Penguin Books l’any 1962, obra que es continua editant i que porta mil·lions d’exemplars distribuïts arreu del món. De la mateixa època és la reedició dels Upanishads. Himalayas of the Soul (1965) que s’inclogué dins de la prestigiosa col·lecció The Wisdom of the East Series en aquell moment dirigida per Alan Watts, i que també forma part del catàleg de traduccions de la prestigiosa editorial anglesa.
A partir de llavors el professor de sànscrit es va convertir en una sòlida figura dins el món de la cultura anglosaxona impulsada per les seves habituals compareixences en diversos mitjans britànics en qualitat d’especialista en cultures orientals. En aquest fet, cal afegir que gràcies a les seves traduccions la generació de joves que durant la dècada dels anys seixanta i setanta fixaren la mirada a l’Orient com a forma alternativa al desencís occidental es topà amb les fonts essencials que oferien les traduccions de Mascaró.
Va ser cap a la segona meitat dels anys 60 que Joan Mascaró congenià especialment amb els ideals dels moviments de la nova cultura, ideals que l’hinduisme dictamina per arribar a la plenitud de la vida com són el rebuig a qualsevol forma de violència, amor amb totes les coses i l’individu com a poder vertader de transformació del món a favor del bé comú.
Mentre els Beatles proclamaven consignes universals com l’“All You Need is Love” Mascaró instava als pacifistes de tot el món a declarar la guerra a la guerra oposant l’ètica filosòfica a tota agressió militar. D’aquesta éspoca és “The Inner Light” (1968) –cara b del single Lady Madonna– cançó signada per George Harrison i enregistrada als estudis EMI de Bombai amb músics de l’Índia.
Els versos que pren Harrison per la seva cançó són d’un fragment del poema xinès Tao Te Ching (Llibre del curs i de la virtud), segons apareix en la traducció anglesa de Lamps of Fire. I és que Harrison i Mascaró, un de 25 anys i l’altre de 70, congeniaren molt bé gràcies a les aspiracions místiques del beatle i a l’interès que suscità en el professor de sànscrit la música de “Within You Without You”, la cançó de melodies de l’Indostan apareguda a l’àlbum Sgt. Pepper’s Lonely Harts Club Band (1967).
Aquella sonoritat de sitars i tamburas que propagaren els Beatles per Occident arribà als oïdes i al viu record de Mascaró dels dies viscuts a Jaffra, Ceylán. “Esperem que les paraules sublims arribin al cor de les multituds” dirà Mascaró amb el viu desig de fer extensible un missatge ecumènic d’unió entre els pobles.
Gràcies al documental Llànties de foc (dirigit per Sílvia Ventayol i Onofre Moyà, 2011) s’han pogut veure les imatges del programa The David Frost Show de la BBC, un debat televisiu de l’any 1967 on Mascaró parla, després de les intervencions de Harrison i Lennon, dels valors que defençà al llarg de tota la seva vida: la joia universal i l’experiència mística, el sentit de la plenitut basat en la contemplació de les formes artístiques o de la naturalesa, i acaba instant a l’audiència a sentir-se en comunió amb l’Amor universal (vegeu www.joanmascaro.com).
Com a intel·lectual a l’exili i compromès amb la seva cultura Joan Mascaró va ser un dels signants del manifest a favor del procés de recuperació de la llengua catalana Resposta als catalans (1936). Igualment, promogué els poetes de l’Escola Mallorquina (Alcover, Costa i Llobera o Salvà) des de la BBC de Londres, fou mantenidor dels Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Westminster (Londres) l’any 1947 i també membre fundador de l’Anglo-Catalan Society. A tot això, cal destacar el seu entusiasme i interès per l’obra del Diccionari Català-Valencià-Balear que el portà a fer d’intermediari entre els seus amics Francesc de Borja Moll i Pompeu Fabra per intentar una entesa de col·laboració.
Igualment, les referències constants a l’obra de Joan Maragall, Blai Bonet o Rocelló-Pòrcel ens remeten a l’estima i al coneixement que sentia per la seva primera llengua. De la mateixa manera, la recurrència i l’interès per l’obra de Keats o Shakespeare i la literatuta vèdica confereixen a Mascaró un sentit universal i del trascendent.
És per això que la seva correspondència, editada de forma parcial per Gregori Mir al 1998, constitueix un legat preciós de l’homenot que per mitjà de les lletres i les traduccions va saber crear lligams entre cultures i concepcions de la vida ben diferents (Riba, Panikkar, Cernuda, o Guillén són alguns dels seus interlocutors d’epistolari).
Mascaró va morir a Comberton després d’una temptativa fallida de tornar a Mallorca i comprar la casa pairal de s’Hort den Degollat. Les despulles de qui va ser anomenat fill il·lustre de la vila de Santa Margalida avui en dia romanen en el cementiri del mateix poble amb l’epitafi “Venim de Déu, vivim en Déu i anam a Déu”, ideal suprem que conté la certesa espiritual que la mateixa divinitat, l’únic Déu que ens mou a voler comprendre el misteri de la Creació, es manifesta de manera distinta en cada una de les tradicions religioses del món.
Des que al 1983 la Universitat de les Illes Balears li va otorgar el títol Doctor Honoris Causa ens cal retornar al personatge. Poca bibliografia i pocs estudis a l’abast de Mascaró m’indueixen a parlar del “místic desconegut”. Enguany, a pocs mesos de finalitzar el 2017, es compleixen 30 anys de la seva mort i 120 del seu naixement, mentre un silenci preocupant arriba de les institucions culturals i polítiques del país que contrasta pel recent record d’un Any Llull exhuberant en actes i activitats.
I sí, ens cal un Any Mascaró per celebrar la magnitud d’aquest personatge de llum qui a través dels seus escrits fa resplendir un missatge vigent que en els temps que corren esdevé tan urgent com necessari.
[Aquest article es va publicar a la revista Caràcters, núm. 81 (tardor, 2017), pp. 34-35]
