La Sibil·la. Cinc anys després de la UNESCO

A Mallorca durant la Nit de Nadal és tradició que la Sibil·la adverteixi de l’arribada de El Jorn del Judici Final, un antic vaticini en forma de cant que profetitza sobre la vinguda del Fill de Déu. Tot just quan celebram que Déu s’ha fet home, els versos de la Sibil·la mallorquina s’han convertit en una de les expressions més vives del cicle tradicional de les Matines de Nadal i en una de les mostres folklòrico-religioses més importants de l’Europa medieval.

Gràcies a la popularitat i a la genuïtat de tot el conjunt, el mes de novembre de l’any 2010, la Sibil·la va passar a fer part del catàleg de Patrimoni Immaterial de la UNESCO, un mèrit que s’ha notat, sobretot, per la visibilitat del Cant en les xarxes socials, en els servidors de vídeos a internet i en els mitjans de comunicació en general.

Aquí la notícia de la Sibil·la de Mallorca que emetia Manel Fuentes des de Catalunya Ràdio amb una breu conversa amb Francesc Vicens:

Des d’aleshores ja han passat cinc anys i la Sibil·la es coneix arreu. Però tanmateix, la vigència dels mecanismes d’oralitat continuen fent d’aquesta antiga representació el que ha estat sempre: una mostra referencial dels valors tradicionals més nostrats.  Ara bé, a dia d’avui, en un món on la diferència és un tret global, la Sibil·la, essent una i a la vegada moltes, emergeix com la viva imatge del consens cultural. Per aquest motiu la Sibil·la ha esdevingut “cançó emblemàtica” i es cantada arreu del món en català antic quan cal fer explícits valors de mallorquinitat.

Més enllà de la melodia i el text, el Cant de la Sibil·la, doncs, és un signe d’identitat que sintetitza un bon ventall de significats autòctons. És aleshores que emergeix la part social i emocional del Cant. Una part imprescindible per comprendre la importància que té com element d’identitat col·lectiva.

Dins la totalitat de les Sibil·les de l’Illa l’activitat és afrontada amb el sentit de la responsabilitat de qui sap que està perpetuant quelcom important. El resultat, sovint molt sobri i sacralitzat, no es pot reduir a una única forma de representació; tot i que en essència, la melodia de la Sibil·la continua sent cantada per una  veu blanca, l’entona una nina (o una dona) caracteritzada amb atributs orientals i una espasa.

La fervorositat del Cant, –El sol perdrà la claretat / Mar fonts i rius tot cremarà / Als mals dirà-, suavitzat a la darrera estrofa, –Oh Humil Verge– remet als records entranyables indissociables del Nadal i a l’experiència individual de la tradició. Vet aquí el veritable patrimoni que des de temps immemorials ha mantingut la vigència de la memòria col·lectiva del Cant.

Des de fa uns anys la Sibil·la viu un gran momen històric. La seva incorporació al catàleg UNESCO i el desig de ser àmpliament reconeguda ha estat u. Aquest fet ha anat lligat al fenomen de les sibil·les de nova creació; unes propostes inventades que aglutinen antiguitat i modernitat, alhora que no interfereixen amb la línia tradicional del Cant. Tot plegat ha fet de la Sibil·la una tradició de passat que, com expressió viva, augura convertir-se en un dels màxims exponents culturals del segle XXI.

Entrades recomanades